divendres, 18 d’abril de 2014

El temps dels arbres

M'agradaria viure el temps dels arbres. No m'agradaria aturar el temps, no vull estar estancada, vull seguir evolucionant i canviant dia a dia, però ho vull fer de manera lenta i segura. Tinc la impressió que visc un temps accelerat, que algú ha premut el botó de FFW (fast forward) del meu comandament.
Vull viure el temps dels arbres, en harmonia amb els cicles de la natura, sempre creixent però a un ritme pausat, sense canvis radicals d'un dia per l'altra. Vull viure el temps de la paciència i l'observació. M'agrada estar immersa en la vida i, alhora, tenir temps per admirar-la i beure de la seva bellesa. Tinc ganes de sentir que formo part d'aquesta vida enlloc de sentir-me un passatgera bord d'una nau espacial que viatja a velocitat ultrasònica. No vull aturar el temps, perquè vull seguir evolucionant, en comptes, vull poder desgranar el temps, assaborir-ne el fruit. Que cada hora, minut i segon sigui un pou on poder veure saviesa. Que cada any, mes i dia palpiti dins meu i enlluerni la meva existència. Vull tenir la sensació de SIMPLEMENT viure, en lloc de córrer una marató, ser part d'una immensa cadena de producció o ser un explorador sense descans. Vull tenir-ne prou amb la sensació de saber que SÓC. No vull que em calgui fer per saber que visc, sinó estar en pau amb el simple fet de SER. No vull exigir res de la vida, no vull exprimir-la ni accelerar-la, vull la calma del bosc, la persistència de les onades, la saviesa de les aus, la solidesa dels astres i l'estabilitat de les roques. No vull ser tant agent actiu com deixar-me fluir i saber que sóc en el lloc adequat.

Els arbres no donen fruit tot l'any. En canvi, les persones sembla que contínuament hagem de donar el 120% de nosaltres mateixes. No hi ha un espai per la metamorfosi. Els arbres es vesteixen de verd i floreixen a la primavera. Es despullen a la tardor. No podem estar sempre a la cresta de l'onada, sinó que, a voltes, necessitem recollir-nos, buidar-nos de tot perquè puguem sembrar dins nostre les millors de les idees i desenvolupar brillants projectes. Diuen que els japonesos no conceben el BUIT de la mateixa manera que la mentalitat occidental, ells l'entenen com un espai prenyat de possibilitats. Tanmateix, si mai fem el buit dins nostre, difícilment ens podrem prenyar de meravelloses oportunitats.

Així, no vull prémer el botó d'STOP, tampoc el de REWIND, ni el de FAST FORWARD. No vull parar la meva vida aquí. No vull anar enrere ni córrer endavant. Busco plasmar la meva presència, nedar en el present, viure més amplament, eixamplar el moment enlloc d'estretir els segons. Vull que el temps no se'm faci petit, sinó tenir la capacitat d'estirar-lo com una massa de pizza i així viure en la immensitat i no en un minúscul rellotge.
El meu somni és viure contemplativament, estar oberta al món, sense necessitat de moure'm a la mateixa velocitat. Suposo que es tracta de buidar el meu temps per poder apreciar l'eco, de disminuir el ritme en el que visc i acompasar els meus batecs amb la resta de l'univers.

Vull tenir temps per respirar en el sentit ampli de la paraula: inspirar i expirar sentint com l'aire entra als meus pulmons i recarrega instantàniament cada una de les meves cèl·lules.
Vull poder menjar i saber el que menjo. Tenir temps per preparar amb carinyo els aliments que em nodriran i em dotaran d'energia per existir.
Vull tenir temps per protegir-me i crear bellesa en el meu cau.
Vull tenir temps per relacionar-me i estimar. Per enfortir els vincles amb les persones i aprofundir en el nostre coneixement i amor mutu.
Vull tenir temps per cuidar i exaltar les meves cries. Vull nodrir-les amb carícies, afecte i paraules. Vull alimentar-les amb gests plens de pau i mirades plenes d'amor.
Vull cuidar aquest planeta, el lloc on visc i els éssers que l'habiten.

Busco la pau tan dins com fora meu perquè sé no existeix tal diferència, que no hi ha barrera entre l'interior i l'exterior i que tots som part de la mateixa realitat. I sé que només quan hagi arribat a aquesta pau amb tot amb que i qui em relaciono, sabré que visc el TEMPS DELS ARBRES, que viuen al compàs i en perfecta relació amb tot quant existeix. Només es tracta de SER i d'encaixar amb tot el que ÉS. Establir una bona relació, una harmonia amb tot el que existeix.  


dilluns, 7 d’octubre de 2013

Avui és el primer dia de la resta de la meva vida

Sovint penso en aquesta frase.Me la he fet meva perquè em convida a veure el present com un nou món, ple de sorpreses per estrenar; enlloc d'un destí prefixat contra el que no s'hi pot fer res. Són unes paraules del tot inconformistes: no hem d'acceptar el que sempre hem fet o viscut com la normalitat sinó creure i esforçar-nos per dissenyar la vida que volem i ens agrada.
Es diu que aquestes paraules tenen el seu origen en Charles Dederich un ex alcoholic nord-americà que va crear una associació per ajudar els drogodependents. Aquest home deia que l'addicció era una estupidesa amb la que cal trencar. Ben mirat, moltes actituds i pensaments de la nostra vida són una estupidesa, són només un eco del passat que ens limitem a repetir perquè creiem que no tenim més opció.
Saber que avui és el primer dia, que avui tot és nou; tenir consciència del poder de l'ara, del fet que aquest moment és únic  i irrepetible, ens dóna forces per deixar estar arraconat en el passat allò que no ens agrada i treure de les butxaques i de la nostra imaginació el que volem potenciar.
El dia es desperta com un llibre en blanc on nosaltres tenim la responsabilitat d'escriure el guió de la nostra vida, potser no triem què ens passa però si com responem a allò que ens succeeix i, ja que unes accions desencadenen unes altres i unes actituds en criden unes altres, finalment acabem sent els escriptors de la nostra novel·la. El més important és ser-ne conscients i saber que és la nostra ma qui mou el bolígraf i no els agents externs, el passat o el destí. D'aquesta manera, posats a triar, personalment escullo viure una comèdia alegre, apassionant i commovedora, on m'erigeixo com el personatge que vull ser, enlloc de viure immersa en un drama del qual no en puc sortir.

Així comença el primer post de la resta del meu bloc, que espero que arranquem tots de nou amb molta energia i vitalitat!

diumenge, 7 de juliol de 2013

L'arribada de l'Ariadna

Hi havia una vegada una mare amb una panxa molt grossa.  A dins hi tenia una nena. Ginecòlegs i llevadores li havien dit que la nena era molt gran, tenia unes cames llargues, i un cap ben rodó. Amigues i veïnes li preguntaven si no estava espantada, que aquella criatura hagués de passar entre les seves cames. Però aquest ja seria el seu tercer part i s'havia proposat no tenir por.Confiava en la seva capacitat per parir i en el seu cos. Així, quan va arribar el moment, es va esperar tranquil·leta a casa fins que va trencar aigües i les contraccions es van fer més seguides. Tanmateix, quan va arribar a l'hospital, les contraccions li feien molt mal i va decidir que no el volia seguir sentint, així que va demanar l'anestesia. No li volien posar, així que la va exigir com va poder. Fins que el senyor més amable del món, l'anestesista, va arribar i li va posar una petita dosi d'epi-walking, l'epidural en baixes concentracions que et permet caminar i bellugar-te. Aleshores tot va canviar de color, la mare es va seure a una pilota i les contraccions anaven accelerant sense patiment.  En molt poca estona la dilatació va estar completa. i en aquell mateix moment va arribar a la sala de parts la seva llevadora de confiança, una amiga del cor, que va proposar no fer res: esperar amb les cames obertes a  que l'Ariadna volgués baixar. Semblava increïble, portar una criatura al món sense esforç, sense crits ni agonia. Només somriures i felicitat. La vella maledicció del "pariràs amb dolor" s'havia anul·lat: L'Ariadna va arribar amb unes quantes empentes realitzades amb esforç però sense sacrifici, amb consciència però sense sofriment, enmig d'un ambient distès i alegre i sobretot, molt, molt dolç.

divendres, 24 de maig de 2013

La recepta de PASTÍS DE FORMATGE perfecta

Ho he de reconèixer, sóc una gourmet! Fa molt, molt de temps que porto buscant la recepta del pastís de formatge perfecta, aquell que alguna vegada he comprat a una fira d'artesans i m'enamora. N'havia fet vàries, totes em decebien: cap era la del pastís dels meus somnis. Fins que de la mà de la meva amiga Glòria va arribar aquesta súper recepta: és LA RECEPTA DEL PASÍS DE FORMATGE, us ho asseguro.

Ingredients:

300 gr de mató
300 gr de llet condensada
1 iogurt
1 mida de pot de iogurt de llet
4 ous

Ho barregem tot, enfornem 45 min a forn mitjà i voilà!! Si voleu podeu fer una base deliciosa amb galetes trinxades i mantega

diumenge, 21 d’abril de 2013

Gràcies, crisi

Cada cop que tinc un conflicte personal l'acabo resolent escrivint, escoltant les paraules que brollen del meu interior. Fa un temps vaig tenir un disgust relacionat amb l'economia: no sé com però no hi ha manera de tenir el que crec que ens mereixem, crec que ens han reduït molt els ingressos i augmentat les despeses. De manera que no m'acabava de satisfer la situació. Tanmateix, entrant en contacte amb la part més sensible del meu interior, amb el sentit comú, amb la realitat tal com és, vaig entendre que la felicitat autèntica i els diners no estan relacionats. Que no és més ric el que més té sinó el que sap treure millor partit al que té. Gaudir i saber utilitzar intel·ligentment el que sí és a les nostres mans. I, que encara que us pugui semblar un tòpic, les coses que realment ens omplen i ens proporcionen felicitat no estan dins el món de l'economia sinó que són gratis: un somriure, una estona amb una bona amiga, una abraçada quan més ho necessites, l'olor del mar, el tracte càlid d'una persona que no coneixem, una sessió d'esport, etc. Així que em va sortir aquest escrit, que vaig presentar a un concurs literari, i que avui m'han dit que he guanyat!


Estimada crisi

Gràcies crisi, per haver-me mostrat que la vida flueix més enllà dels diners.
Gràcies, per ajudar-me a veure i apreciar tot el que tinc enlloc del que em manca.
Gràcies per haver-me ensenyat a gaudir de les coses que no tenen preu, com un passeig pel mar, les rialles dels meus fills o l'olor de les flors a peu de camí.
Gràcies per conduir-me a valorar totes les coses que puc fer jo mateixa, enlloc de comprar.
Gràcies, per introduir-me en l'immens món de les coses petites.
Gràcies per regalar-me aquesta renovació de valors, per fer-me viure més intensament les relacions enlloc de les possessions.
Gràcies per ajudar-me a escapar d'aquest consumisme trepidant i fer-me sintonitzar en el temps lent de la natura.
Gràcies per fer-me prendre consciència de qui sóc i de tot el que sóc capaç de fer, sense un moneder a les mans.
Gràcies per portar-me en aquest món nou, on els valors i els sentiments valen més que les muntanyes d'objectes.
Gràcies per fer-me tornar a la vida més simple, pausada i arrelada a les tradicions dels meus avis.
Gràcies per fer-me adonar, que amb diners o sense al banc, la cançó més bonica del món pot brollar de la meva gola, els rajos de sol segueixen il·luminant el meu jardí i la carícia més tendra pot fer tremolar la meva pell.
Gràcies, estimada crisis per fer-me entendre que la nostra riquesa no són els diners sinó la capacitat de ser feliços.

dimarts, 5 de febrer de 2013

Em fa tanta il·lusió que no me'n puc estar

Em fa tanta il·lusió haver aconseguit cosir robeta de nadó, que no em puc estar de deixar-vos un tastet del que he publicat al meu bloc de costura: http://costuradelafelicidad.blogspot.com.es/2013/02/costura-para-bebes.html




diumenge, 27 de gener de 2013

Educació 3.0

Porto una bona temporada pensant en un nou paradigma de l'educació; els humans hem fet un salt evolutiu en molts àmbits, sobretot en l'intel·lectual, però penso que ens queda un llarg camí, un gran canvi a fer en altres camps, com per exemple l'emocional o espiritual. Saber estar amb un mateix i amb els demés, mantenir la calma i la serenitat, conèixer-se a un mateix, experimentar l'autèntica alegria, saber identificar el sentit de la vida, reconèixer la plena felicitat, ser conscient de la més pura bellesa, sentir compassió i unió amb els demés i l'entorn... Em sorprèn que haguem viscut tants anys d'esquena a aquest infinit món, que habita tant el nostre interior més profund, com l'immens univers. I que encara a hores d'ara, ens costa penetrar-hi.

M'acabo de llegir el llibre Calm and Compassionate children de Susan Dermond on proposa la meditació, les visualitzacions, el treball de les valors més alts i les emocions com un aspecte més a treballar enel dia a dia de l'escola o a casa. Ella és fundadora, directora i mestra de l'escola de primaria Living Wisdom School, d'Oregon on du a terme totes aquestes pràctiques de la manera més natural i efectiva del món. Explica, per exemple, que quan senten que una ambulància passa aprop de l'escola, tots els alumnes aturen el que tenien entre mans, tanquen els ulls i envien els millors desitjos i energia a la persona que hi ha dins. El simple fet de sentir que és a les mans dels infants fer alguna cosa per algú que pot estar patint, diu, calma l'ansietat dels nens i nenes en sentir l'estrèpit de les sirenes. De la mateixa manera, quan un alumne està tenint un mal comportament li proposen una sèrie d'accions que pot fer per canviar el rumb de la seva conducta i la seva actitud: fer alguna cosa per l'escola o per els demés ajuda a fer-los sentir millor i  augmenta la seva auto-estima i sensació d'utilitat.

De fet, a la revista mèdica més important del món, The Lancet, es va publicar un estudi que demostrava que la meditació baixa la pressió sanguínia i calma el sistema cerebral de resposta a l'estrès.
Posteriorment, un altre estudi publicat a una revista internacional de psiquiatria, constatava que la meditació resulta més efectiva per reduir l'ansietat que el diazepán (medicament ansiolític).
Tenint en compte aquests estudis, quin factor ens impedeix dur a la pràctica aquestes i altres tècniques de relaxació i d'aprofundiment en el coneixement de la nostra ment a l'escola o  en la criança dels nostres fills?

Perquè no els parlem i treballem més l'ètica, i els valors que els duran a viure amb plenitud? Perquè ens centrem tantes hores en ensenyar-los aspectes que, de totes maneres, aprendrien per sí sols o que poden trobar a la xarxa en qüestió de segons?  Estic plenament d'acord amb què s'hagi eliminat la religió de les escoles, que pesava a les espatlles dels alumnes en forma de pors i supersticions absurdes. Tanmateix, penso que pel camí ens hem oblidat d'altres aspectes més importants que ens aportava la religió com és mirar més enllà d'un mateix, tenir un propòsit més elevat que el simple consumisme, l'estima, per l'altre, la capacitat de perdonar o gaudir de les petites coses.

Una eina molt útil per parlar de les emocions i de tots aquests aspectes més enllà de l'intel·lecte, són els contes. A través de les històries podem transmetre als infants simbolismes que funcionen com a indicadors del seu camí espiritual. Precisament de camins parla l'últim conte que m'he inventat per al Roger aquest matí. Fa dies que li costa escoltar, que mostra agressivitat, que desendreça sense sentit, que trenca les normes deliberadament i que fa coses d'amagat. Aleshores li he parlat d'un nen que anava pel bosc i en el seu passeig es trobava una bifurcació: podia passar per un camí net i endreçat, on la gent somreia i es respectava la una a l'altra, s'ajudaven i col·laboraven, es deien coses boniques i es complien unes mínimes normes. O per un camí adust, brut, desendreçat, on tothom feia el que volia, si queies no t'ajudaven, et podien insultar i no hi podies confiar. I li he explicat que, amb els eu comportament dels últims dies, semblava que ell comencés a caminar per aquest segon camí, que no feia les coses boniques, sinó que creava inquietud i caos amb la seva conducta: pegant per pegar, embrutant sense netejar, malmetent les joguines sense mirament. En canvi, els pares, quan el cuidem i l'estimem, li preparem el menjar, la roba neta, li endrecem les joguines i li canviem els llençols, busquem caminar per el camí de les coses boniques, volem que els altres es sentin bé i treballem per un mínim ordre que faci la convivència agradable.

Un altre conte que vaig sentir fa temps és el d'un nen que dins seu té un gran drac que a vegades s'enfada i li fa fer coses lletges, com esclatar de ràbia, pegar als altres nens o trencar les coses. El nen ha de fer un treball molt intens per no escoltar-se el drac i continuar essent ell mateix, fent les coses que li agraden i el fan sentir bé, en lloc d'obeir els dictats del drac que li compliquen la vida i el fan sentir malament.

Un símil de la nostra ment i de les emocions que passen per ella és el de la ràdio. El nostre cap és com una ràdio i nosaltres triem l'emissora que ens acompanya en el nostre dia: la de la calma i l'alegria, la de la tristesa , l'odi, l'enveja o la por. A vegades el dial salta sol i ens sintonitza amb una emissora que no ens aporta res. Aleshores la nostra tasca es tornar a sintonitzar amb l'emissora que ens sintonitza.

Vosaltres què en penseu? Trobeu un buit en l'educació actual?